El celler cooperatiu: 100 anys

El Pinell de Brai, pintoresc poblet situat a l’extrem est de la Terra Alta, posseeix el que és considerat com a joia puntera d’entre tots els cellers cooperatius catalans. La construcció de la Catedral del Vi, també sota plànols d’en Cèsar Martinell, va ser plena de dificultats i d’entrebancs però la tenacitat i l’energia amb què va ser mantinguda i impulsada pels socis cooperadors, i l’apassionament amb què era vist i comentat el creixement de l’edifici, demostra aquella manera de ser, entre arrauxada i vital, pròpia de la gent d’aquells indrets.

Per a més lluïment, completaren la façana amb un fris interessantíssim de ceràmica, obra del pintor Xavier Nogués, que amb figures humorístiques plenes de fina ironia ens recorda tot el món entre íntim i ritual que les veremes, els cellers i el vi tenen per a tot català arrelat al seu país. Amb l’ambició que posaren a construir el seu celler cooperatiu, els del Pinell demostraren el seu idealisme i crearen una obra d’art per al seu poble i que acreix el patrimoni artístic de Catalunya.

catedral-del-vi-pinell-de-brai-historia

El nostre homenatge a tots aquells agricultors, familiars i veïns de Pinell de Brai que a principis del 1900 van tenir la inquietud de dur a terme el celler cooperatiu, una de les obres més insignes del noucentisme a Catalunya. Persones valentes que van saber transformar la seva feina en art, amb una inversió molt alta per a aquells temps i que han llegat al patrimoni de la humanitat aquesta meravellosa edificació.

 CRONOLOGIA

1928-1922: construcció del celler cooperatiu de la Catedral del Vi.

1939: explosió i ensorrament d’un arc parabòlic, reconstruït per Melich

1949: es recupera la ceràmica amagada i es col·loca a la façana

1962-1964: es construeix una nova filera de dipòsits a la paret de la façana dreta

1988: intervenció arquitectònica de reforç a la sala de màquines i restauració de les cobertes

L’estil de l’edifici s’emmarca tradicionalment dins el modernisme, però el fet de ser una obra amb les benediccions oficials de la Mancomunitat potser hauria d’englobar el mateix com noucentista. Martinell es considerava a si mateix noucentista, però també deixeble, admirador i seguidor de Gaudí.

El celler està compost per tres naus frontals contigües i dues més situades transversalment a la part posterior de l’edifici i a diferent nivell. La nau de l’esquerra, amb dues plantes i coberta amb solapament de fusta, estava destinada al molí d’oli. La central i la de la dreta són sales de tines. Les dues naus estan cobertes amb arcs equilibrats d’estructura parabòlica. A la part posterior hi trobem la zona d’elaboració, d’una gran alçada i coberta també amb encavalcades de fusta.

L’interior del celler es mostra com un gran espai, dividit transversalment pels arcs parabòlics que suporten la coberta. Aquests arcs, de grans proporcions presenten les eixutes foradades, el que augmenta la sensació de lleugeresa i lluminositat de l’edifici. L’espai flueix fins a la sala d’elaboració, a partir d’una gran gelosia de maó que forada el mur divisori.

La façana principal mostra clarament les tres naus que componen el celler. A la part superior, un conjunt d’obertures fetes amb obra de maó, dóna com a resultat una magnífica gelosia. Corona cadascuna de les naus una potent cornisa decorada a la part superior amb ceràmica vidriada de color verd.

Un sòcol alt d’una maçoneria acuradament treballada presenta, a la part baixa, les obertures de ventilació i també integra les monumentals portes d’entrada, situades al centre de cadascuna de les naus que són de pedra buixardada. Coronant el sòcol, recorrent tota la façana principal al llarg de més de 40 metres, trobem el fris ceràmic pintat per Xavier Nogués que representa, amb caricatures, els treballs de recol·lecció i elaboració del vi i de l’oli. La col·laboració d’aquest artista va aportar nous elements que donen a aquest projecte un valor especial dins de les obres de Cèsar Martinell.

catedral-del-vi-pinell-de-brai-arquitecte-cesar-martinell

Cèsar Martinell i Brunet va constituir un dels últims testimonis d’una de les èpoques més rellevants a Catalunya: el Noucentisme.

La seva tasca cultural, tant en el camp de l’arquitectura com en el de la historiografia, és un exponent viu de tota una empenta col·lectiva que va donar uns fruits dels que encara som hereus.

Martinell representa un pont de transmissió intel·lectual entre la segona generació de mestres de la Renaixença catalana (Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, etc …) i la generació de la postguerra. A través de la seva producció arquitectònica i la literària podem salvar la distància cultural entre les acaballes del segle XIX i gairebé dos terços del segle XX, i entendre el missatge i l’evolució de moments històrics – polítics, socials i culturals- ben diversos.

Personatge polifacètic com molts dels seus contemporanis, Martinell va desenvolupar una intensa tasca com a arquitecte i com a investigador, divulgador i cronista de l’art d’èpoques passades i del seu temps. Eugeni d’Ors va trobar un col·laborador excel·lent en aquell camí de culturització que va emprendre la Mancomunitat de Catalunya.

Cèsar Martinell i Brunet va néixer a Valls, al Camp de Tarragona, el dia 24 de desembre de 1888. Era l’any en què Barcelona celebrava, satisfeta, l’Exposició Universal.

El Camp de Tarragona ha estat una comarca prolífica en figures destacades de l’arquitectura i de les arts: van néixer, el mateix segle XIX, Antoni Gaudí, Francesc Berenguer, Joan Rubió i Bellver i Josep Maria Jujol, tots ells arquitectes que van donar a la posteritat nombroses obres que han estat admirades i reconegudes. Fills de Valls eren de l’escultor Anselm Nogués i els pintors Galofre Oller i Jaume Mercadé, el novel·lista Narcís Oller; l’historiador Indalecio Castells, que va iniciar a Cèsar Martinell en el camp de la historiografia, el fotògraf Pedro Català Pic i, ja al segle XX, el també fotògraf Francisco Català Roca …

També, a Valls, van néixer excel·lents artífexs de l’arquitectura i l’escultura barroques dels segles XVII i XVIII: Fra Josep de la Concepció i Lluís Bonifàs i Massó, als quals Martinell dedicà temps per estudiar i donar a conèixer la seva producció artística.

Martinell provenia, per part de pare, d’una família de tintorers, i per part de mare, de mestres d’obra que, segons ell, seria determinant de la seva vocació cap a l’arquitectura. El 1906 va arribar a Barcelona per iniciar els estudis universitaris. A l’Escola d’Arquitectura va rebre les lliçons de Lluís Domènech i Montaner i d’August Font i Carreras, entre d’altres, i a l’Escola d’Art de Francesc d’A. Galí va aprendre a dibuixar al costat de Joan Miró, Manuel Humbert i Jaume Mercadé.

Quan ja estava a punt de llicenciar-se, Martinell va entrar a treballar al despatx de Joan Rubió i, alhora, a formar part del cercle d’arquitectes que envoltaven Gaudí, que tot just iniciava el retir a la Sagrada Família. De la relació amb el mestre naixeria, d’una banda, una manera especial d’entendre i projectar l’arquitectura i, per l’altra, una de les vies d’investigació que va conrear amb profunditat, el gaudinisme.

El 1916 va acabar la carrera. En el seu exercici de revàlida va desenvolupar un tema sobre un Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts que, pel seu caràcter públic, necessàriament havia de ser monumental. És l’estil que podríem anomenar “Escola d’Arquitectura de Barcelona”, el que any rere any s’exigia als estudiants, amb plantejaments conceptuals i d’organització espacial i funcional similars als de la Universitat Literària d’Elías Rogent, que ja feia més de cinquanta anys que s’havia construït, o el Palau de Justícia d’Enric Sagnier, que ja en feia vint-cinc, i més encara, el projecte d’edifici destinat a les institucions provincials d’Instrucció Pública, que havien redactat els arquitectes Lluís Domènech i Montaner i Josep Vilaseca en 1877. Així mateix, els projectes finals de carrera de Rubió i Bellver i Rafael Masó, corrien per camins paral·lels.

La diversitat d’ensenyaments i influències que va rebre Martinell (d’una banda dels mestres relacionats amb el Modernisme, i per l’altra els que ja feien files en l’incipient noucentisme) va ser decisiva per a la formació de la seva personalitat que, per força havia de ser polifacètica. Havia de marcar, per dir-ho d’alguna manera, aquesta actitud compartida d’universalitat, d’excentricisme en el sentit d’escapar de la pobresa de l’especialització en un sol tema. I havia de produir obres que es van convertir en un pont, una transició, en la qual es conjuguen diverses estètiques.

En la varietat dels tipus arquitectònics projectats per Martinell quedarà plasmada aquesta diversitat estètica.

Mentre que l’arquitectura agrària revela, al principi, la influència directa dels dos grans arquitectes modernistes catalans: Gaudí-pel que fa a les solucions espacials-i Domènech-pel que fa a les formes i materials -, l’arquitectura pública s ‘impregnarà els valors noucentistes (classicisme i simplicitat de línies), i l’arquitectura domèstica manifestarà la influència dels successius estils de moda: monumentalisme, un cert racionalisme, castissisme …

D’altra banda, la seva producció en el camp de l’arquitectura religiosa i en les obres de restauració, s’emmarca dins de la qual alguns autors han denominat escola conservadora, que va tenir en l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch un dels teòrics més representatius

Xavier Nogués: pintor, gravador i dibuixant català. És un dels artistes més representatius del noucentisme inspirat en la tradició de l’art popular català. Va iniciar la seva trajectòria amb il·lustracions satíriques per a diverses publicacions. Des de 1909 es va dedicar també al gravat i va il·lustrar obres com “La ben plantada”, d’Eugeni d’Ors, “Catalunya pintoresca”,” L’abecedari catalá i el Bestiari”, de P. Quart. Entre 1904 i 1940 va pintar uns 65 olis, generalment de mida petita, de temàtica popular i d’estil naïf. Va realitzar també els murals del celler de les Galeries Laietanes, de la casa de Plandiura (la Garriga) i del sindicat agrícola del Pinell de Brai.

El bosc d’arcades i contraarcades del seu interior és certament un bell espectacle arquitectònic.

 

Jaume Ciurana

Germans López Gilabert

Des de l’any 2014, els germans Joaquim i Fran López són els encarregats de l’explotació turística i bodeguera de l’edifici, organitzant visites guiades, tastos de vi i oli i producció de vins i olis del celler Pagos de Híbera.